L’epistemologia és una de les branques de la filosofia que té en compte la teoria del coneixement. Filòsofs famosos - Plató, I. Kant, R. Descartes, G. Hegel i altres - van contribuir a l’epistemologia.
Què considera l’epistemologia
El principal problema de l’epistemologia és la recerca del significat del que està passant i de la veritat. A més, la ciència estudia el coneixement en conjunt: les seves formes, essència, teories i mètode. En el marc de l’epistemologia, es consideren la religió, l’art i la ciència, així com els fenòmens de l’experiència, la ideologia i el sentit comú. La principal pregunta d’aquesta secció: és possible conèixer el món en principi? Segons les respostes, es distingeixen diverses direccions epistemològiques. En la seva investigació, els filòsofs operen amb els conceptes de "ment", "veritat", "sentiments", "intuïció", "consciència". Segons les creences, els epistemòlegs donen prioritat a la cognició sensorial, racional o irracional: intuïció, imaginació, etc.
Característiques de l’epistemologia
Aquesta disciplina filosòfica és molt crítica. En primer lloc, examina la relació entre il·lusió i realitat i critica les possibilitats de la cognició. La crítica es manifesta en la fonamentació de qualsevol direcció de l’epistemologia, oposant les idees subjectives sobre el món al sentit comú. Una altra característica de l’epistemologia és el normativisme. La filosofia implica la presència d’alguns coneixements fonamentals que determinen totes les normes del coneixement humà. Per a diverses àrees de l’epistemologia, la base pot ser un experiment, una fórmula o un model ideal. La següent característica és el centrisme subjecte. Tots els corrents d’aquesta secció tenen en comú la presència d’un tema de coneixement. Totes les diferències en els ensenyaments filosòfics es basen en la manera com aquest subjecte percep la imatge del món.
Una altra característica de l’epistemologia és el ciencecentrisme. Aquesta branca de la filosofia accepta incondicionalment la importància de la ciència i fa la seva investigació seguint estrictament els fets científics.
L’epistemologia més nova s’allunya del marc clàssic i es caracteritza per la post-crítica, l’objecte-centrisme i l’anticientificisme.
Les principals direccions de l’epistemologia
Entre els ensenyaments epistemològics més famosos hi ha l’escepticisme, l’agnosticisme, el racionalisme, el sensacionalisme i el transcendentalisme. L’escepticisme és una de les primeres tendències. Els escèptics creuen que el principal instrument del coneixement és el dubte. L'agnosticisme també es troba a l'antiguitat, però finalment es va concretar en el nou temps.
El primer filòsof que va tenir en compte els problemes de l’epistemologia va ser Parmènides, que va viure a l’antiga Grècia als segles 6-5 aC.
Els agnòstics neguen la possibilitat del coneixement en principi, ja que el subjectivisme interfereix en la comprensió objectiva de la veritat. El terme "racionalisme" va ser fundat per R. Descartes i B. Spinoza. Van anomenar la raó i el sentit comú una eina per conèixer la realitat. El sensualisme, desenvolupat per F. Bacon, al contrari, es basava en la cognició a través dels sentiments. Es va crear el transcendentalisme, guiat per l'assaig de R. Emerson "Nature". L’ensenyament predicava el coneixement mitjançant la intuïció i la fusió amb la natura.
