La mentida per part dels nens és un fet habitual en moltes famílies. Passa que es converteix en la causa de greus conflictes entre fills i pares. És possible deslletar un nen de la mentida mitjançant mètodes durs, o s’hauria d’aconseguir d’altres maneres?
La millor manera d’entendre per què un nen et menteix és imaginar-te al seu lloc. Recordeu la vostra infantesa, en què probablement també vareu haver de mentir als vostres pares. Què us va motivar exactament a fer aquest comportament? La por, és clar. Potser, una vegada, després d’haver comès aquesta o aquella ofensa per primera vegada, ho vau confessar ingènuament als vostres pares i vau ser castigat. Va ser a partir d’aquest moment que vau decidir no confessar en tots els casos similars següents. Així es comporten exactament els vostres fills ara: aquesta història es repeteix de generació en generació. Imagineu-vos què hauríeu fet vosaltres mateixos de petit si estiguéssiu segur que després de confessar la vostra falta, els vostres pares no us haurien castigat (o almenys van ser castigats molt més suaus). Mentiria? Es clar que no. O, potser, desapareixeria el desig mateix de cometre un delicte, per la qual cosa, per ensenyar a un nen a no mentir, cal guanyar per la seva part la confiança en els seus pares. Expliqueu-li que els pares no són enemics i no s’han de témer. Prometeu que, en cas de confessió d’una mala conducta, mitigareu significativament o fins i tot, si s’escau, cancel·leu el càstig i expliqueu que, si el nen no es confessa, encara tard o d’hora descobrireu el que va passar, però en aquest cas, el càstig serà molt més sever … A més, no treieu mai el mal al nen, recordeu que qualsevol càstig dels pares és una manifestació d’amor pel bé del propi nen. Succeeix que el nen comet aquesta o aquella ofensa sense voler-ho, per exemple, tocant i deixant caure un gerro accidentalment.. És en aquests casos que més sovint menteix als seus pares. Si té una mascota, el pot culpar completament. Penseu si el càstig és adequat per a un acte involuntari en general, perquè el nen no es va fixar un objectiu per fer-vos mal i, potser, ell mateix està molt molest. Per tant, prometeu que en aquesta situació, si es confessa, no serà castigat en absolut. Elimineu completament els càstigs per les males notes, ja que ja són un càstig per a ell. És ridícul castigar les retallades mentre es camina, com fan algunes famílies, però no van massa lluny. No creeu condicions en què no es garantirà que un nen, després d’haver confessat una falta, fins i tot molt greu, sigui castigat. Aleshores deixarà de mentir, però decidirà que ara pot “pecar i penedir-se” fins a l’infinit. Feu un equilibri raonable, cada vegada que preneu una decisió informada sobre què cal fer exactament en cas de confessió: cancel·lar el càstig o simplement mitigar-lo i fins a quin punt.
