Sovint se sent que és impossible castigar un nen, sobretot físicament. Alhora, insisteixen que cal saber-ho tot amb paraules i els càstigs traumatitzen la psique.
Aquest punt de vista es va generalitzar a la segona meitat del segle XX. El seu popular divulgador va ser Benjamin Spock, segons el llibre del qual molts pares es van afanyar a criar els seus fills. Tanmateix, ara s’ha sabut que aquesta mesura funciona més en fantasia que en pràctica. Van començar a prestar-hi atenció sobretot quan es va saber que el propi fill de Spock, educat amb l'esperit d'aquest ensenyament, no volia conèixer el seu pare i, posteriorment, es va suïcidar.
Per desgràcia, això és cert. Els nens que van créixer en un entorn massa tou són mentalment molt més vulnerables que els que periòdicament eren castigats. A les comunitats properes a la natura, els càstigs físics són habituals, però la salut mental tant dels nens com dels membres més grans d’aquesta societat és molt superior a la salut dels seus homòlegs civilitzats que canten les idees de la no-violència. I això malgrat que la vida d’aquestes persones és molt més dura que la dels habitants de la ciutat.
El càstig físic lleu, com ara una bufetada o bufetada, és la disciplina més habitual entre aquestes persones. Sí, i també vam tenir temps, els nens podien aconseguir una cullera al front d’un avi sever per comportament indecent a taula. Posteriorment, aquests nens van créixer i van fer miracles, tant en temps de pau com en guerra, demostrant una vitalitat colossal a tot arreu.
I les darreres investigacions de tot el món han demostrat que la condemna del càstig físic, en particular i del càstig en general, és un invent de la societat moderna que perjudica més que ajuda.
A les comunitats primitives i tribals, no hi ha res com això, ja que aquestes persones confien més en la pràctica que les construccions vagues de somiadors civilitzats. Tot i que val la pena assenyalar que els càstigs públics, com les brutals tortures que es van viure a Europa a l’era del fanatisme religiós (i que encara es practiquen en comunitats religioses-totalitàries tancades), tampoc no s’hi practiquen.
